He sigut jo, però no se’l digueu a ningú. Sempre he tingut una especial atracció pels convents, per les verges, i per les bosses de bitllets. Així que em vaig acostar i mentres la majoria de les monges feien missa vaig enganxar una novícia que només es volia dedicar a resar i abans de trencar l’alba ja la tenia presa a dos fustes que formaven una creu invertida. Al tindre cap baix el faldó dels seus hàbits grisos i la gravetat van deixar al descobert les seues entrecuixes tremoloses de cuixes rosats. Ferquè el meu olfacte al seu sexe i era de mel calent vaig esgarrar la randa que cobria l’entrada de llavis salmó, i amb la meua gran llengua d’home-llop vaig xuplar i vaig xuplar fins a sentir gemecar a la verge invertida a què vaig penetrar sense pietat alhora que sense donar-me compte, perquè feia ja hores que no menjava, les meues gola també es clavaven en ella esgarrant-la, menjant-li la carn salada del seu peu esquerre. Així la vaig deixar, dona i sense carn en el peu.
Estava aclarint i olia a diners, a molts diners. Bitllets de 500, molts bitllets de tinta domicili, la que millor ol. Així que mentres resaven vaig enganxar la bossa d’una arpada i me la vaig portar. Ja transformat novament en home vaig poder veure que els bitllets no eren morats si no negres, i que eixos diners negres que ara en la tele deien venia de vendes d’olis i enquadernacions havia sigut tocat per banquers i polítics de la regió. Que no eren 400 mil, si no més d’un milió, que els diners destintava mentida, frau a Hisenda i corrupció, que mai han sigut bancs els convents, mai les monges innocents, i el que roba a un ladrón tiene mil años de perdón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada