La meua història

Un Home Llop Xangainés a Dubai, és la meua història de la mà de l’autor satíric Sergi Durà. Pots descarregar-te-la gratis fent clic ací o anant a conèixer-me a les presentacions del llibre. Un home llop xangainés a Dubai, de Sergi Durà
Editorial Cocó, 2011
E-mail: editorialcoco@gmail.com
Il•lustració de portada: Alberto Urcaray
Disseny de portada: Salvador Reyes de Cózar
Maquetació: Eduardo Almiñana de Cózar
ISBN: 978-84-938564-1-0
Depósito Legal:
Imprés per Ulzama
Printed by Ulzama
 

Esta obra (a excepció de la il•lustració de portada) es troba protegida per una llicència Creative Commons. Podeu copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre que reconega els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el licenciador (però no d’una manera que suggerisca que té el seu suport o recolzen l’ús que fa de la seua obra); no utilitzeu esta obra per a fins comercials; no altereu, transformeu o genereu una obra derivada a partir d’esta obra.

Primer Capítol

Primer i abans que res, amb permís, saludar altres homes llop que potser coneguen, l’anglés mossegat al Tibet, Dennis lobohombre a París, l’americà de nou a Londres que van ser, són, i seran. Veritat o mentida. Tant fa. El cas és que a causa del capritx de l’autor i vistiplau de l’editor, com anuncia a crits el subliminar del títol, crec tindran vostés prou clar sobre què tracta, de què va el llibre, qui en aquests moments els el conta. En efecte una persona llop, un home llop, sóc un home llop, i què? Sóc com tu, m’agrada anar net, el gel fet amb aigua mineral i no amb la que ix de l’aixeta, els perfums cars, odie la caspa i que les meues dents no acaben mai d’estar prou blanques. Per descomptat en ser de Xangai, és a dir xangainés i si no també, adore tot tipus d’artefactes digitals en especial aquells que obeeixen ordres de la meua veu, i tots els que permeten ser manejats amb lleugers tocs de pantalla.

Ara vaig en metro direcció aeroport de Wam Pu des d’on eixiré de la Xina. Cometré actes horribles. Actes horribles que intuïsc seran els propis conseqüència de les transformacions durant les nits de lluna plena, per a això, perquè brille la Lluna així, plena, han de rodar-se tres nits. Com també pregona el títol sóc de Xangai, xangainés, i per tant xinés que proporcionalment és el més probable, el més habitual. Pot paréixer un poc estrany, però el realment rar i poc creïble és ser belga, això sí que és sospitosament rebuscat. Estime la República Popular de la Xina, estime els moderns i eficaços transports públics, com aquest metro de Xangai en el qual vaig, estime la Xina, estime el meu país per damunt de tot. Sempre he sigut xinés, i sempre he treballat com a comptable en HSBC, sempre vol dir des de fa cinc mesos fins a la setmana passada, el divendres al matí després de la nit del dijous en què vaig acceptar ser home llop ho vaig deixar, i amb el treball, la meua roba del treball, els horaris del treball, la parada de metro del treball, l’antic microones de la sala sense finestra on menjàvem, l’insuportable del meu company que sempre s’estava rascant el coll, les orelles, la cama, o el nas i només de pensar-ho m’entren picors en recordar el seu nom tan complicat i impronunciable per als occidentals que us l’estalviaré. Per cert després de barallar diversos significats i meditades possibilitats com ara Pluja Daurada, Tira-li Tira-li, Xupla Més, o Fica Trau, Pols d’Estrelles, o Pols de la Carretera o del Camí, ho comente per a qui puga interessar-li, finalment, els meus venerables avantpassats, els meus amats progenitors, els meus pares van resoldre dir-me Ke-kou, inscrivint-me en el registre dels nascuts a Xangai com Ke-kou-ke-le, que més menys es tradueix com a deliciosa felicitat.

Deliciosa felicitat segur per a mon pare, perquè aquest ser ens va abandonar una nit d’hivern una setmana abans de que jo nasquera quan ma mare estava tan grossa que ja no podia llavar-li els peus i així ens quedem ma mare i jo sense res a menjar entre la humitat del Iang-Tsé i la pobresa de les filadores les mans de la qual sagnaven. Tot molt trist. Què nooo! Mon pare va ser un tio normal funcionari de trànsit, concretament un encarregat de control de matrícules de bicicletes que ara s’ocupa en la contemplació dels treballs de construcció de gratacels i a veure la pantalla ma mare, que va ser sempre mare, i va seguir els dictats quant al control de la natalitat en el que es va denominar Política de Fill Únic, que és un dels pilars de la doctrina política que governa la República Popular de la Xina.

Encara havent-se tirat al fem, o utilitzat com a abonament milions de xiquetes acabades de nàixer, que al camp no els volien ni els seus pares la nostra població augmenta a un ritme d’uns 10 milions d’habitants anuals, i encara que és un fet ben conegut cal recalcar que la Xina és el país més poblat del món, que som aproximadament un cinqué de la població mundial. A l’oest, tenim les grans serralades, amb la de l’Himàlaia, on li pese a qui li pese mana Pequín i alhora que neva sobre el gel del cim Everest a milers de quilòmetres es desencadenen tempestes d’arena provocades per l’expansió del desert del Gobi. Tenim frontera amb catorze països, som els majors exportadors del món, i encara que he de dir que senzillament m’importen molt poc tots els animals que no es mengen. Vull dir que em fa igual si estan tristos, feliços o si se’ls engreixa el fetge perquè després estiga més saborós quan ens el mengem, i també m’importa molt poc, i passe de tots aquells rotllos verds dels ecologistes tant com de posar-me falda, faig una excepció amb el nostre benvolguti estimat, venerat i reverenciat, gran ós gat, que es diu així pels seus ulls que són com de gat. Gran ós gat per a nosaltres els xinesos, Ailuropoda melanoleuca per als estudiosos del tema, ós panda per a vosaltres els occidentals.

Aquests animals que viuen entre el yin i el yang, habiten entre nosaltres, únicament al nostre país, i són un dels nostres orgulls nacionals que abans el meu govern utilitzava com a mostra de bona voluntat, i els regalàvem a zoològics estrangers, que quina paraula zoològic, realment no sé si és antiga, rara, o simplement xocant d’il·lògica. Tornant als óssos aquests que pareixen de peluix, ara ens hem tornat més llests i en comptes de regalar-los els lloguem a dos milions de dòlars anuals a altres ciutats del món que puguen mantindre’ls, ja que tindre a un ós panda costa cinc vegades més que mantindre un elefant, que és el segon més car de mantindre. I quant costa mantindre a un d’aquests Dumbos? No ho sé. Ni ho sé, ni m’interessa. Prou de donar importància al desenvolupament de curiositats banals i al marge de la trama, que se suposa han d’interessar o agradar el lector que vulga estar en els corrents de l’avantguarda literària. Perquè ara podria començar un llarg tram sobre l’elefant, sobre la forma de la seua orella, els blancs claus i la història de caça i persecució per a extracció i venda d’aquests durant segles, o sobre les seues empremtes, o sobre la indústria al voltant de l’alimentació de l’elefant. Repetisc, no ho sé, desconec quant costa mantindre a un d’aquests elefants, ni ho sé, ni m’interessa. Sí que sé, que els pandes que tots estimem són blancs i negres, que són els de Sicuani, i que en queden uns dos mil en tot el món. Després n’hi ha d’altres amb pelatge de dos tons contrastants de marró, que ja no són ni la meitat d’estimats i uns cosins llunyans i molt nombrosos que són vermells i s’han reproduït com a mones, perquè a més és que si els veus, són com a mones, res a veure. Els autèntics i adorats pels xiquets, els blancs i negres ja s’hagueren extingit però ara el partit que governa el meu país poderós com dragó, gasta milions sense límit per a demostrar al món la seua força. S’ha executat gent per caçar o vendre la pell d’aquest estúpid animal, i això està bé perquè cal fer respectar les lleis que el partit dicta i el govern promulga. I també s’estan emprant molts recursos en la conservació d’aquests óssos, que no valen per a res, però que tot bon xinés ha d’estimar, perquè com el cangur a Austràlia, l’ós gat és l’animal nacional de la Xina, la nostra mascota nacional, i ja està.

Aprofite per a recordar que abans de jutjar una persona, o país has de caminar durant tres llunes amb les seues sabates, i que la meua pàtria, la República Popular de la Xina, a més d’aquests entranyables óssos posseeix preparat i disposat un important arsenal de punxeguts míssils nuclears i bombes atòmiques. Comente açò perquè ja ho he dit, estime el meu país, i no suporte que estúpids occidentals a títol individual com ara periodistes o embrutapapers, o agrupats en oenagés, institucions, o governs de països les economies i estats del benestar dels quals, ara que els recursos minerals i energètics són limitats i la Xina comença a consumir, ara que ja no disposen de colònies, esclaus, i a penes queden regions per espoliar, que les seues poblacions són de jubilats improductius que necessiten complexes medicines per a continuar vivint i gasolina per a anar a comprar el pa, mentre que la població jove és escassa, inepta per a quasi tot, i es dediquen a obtindre títols que serveixen per a molt poc, o directament es queden a casa sense fer res, perquè únicament se’ls ha ensenyat a consumir i no a produir. Pensions, sanitat, educació, carreteres i trens d’alta velocitat, de què valen aqueixes urnes ara que tot cau i es desploma com pagoda embolicada per Tifó. De què val aqueixa anomenada democràcia, de què us val, ara a vosaltres tindre diversos mitjans i periòdics on cadascú diu una cosa segons les idees i amics amb qui menja l’amo. Un bon sistema per a mantindre el nivell de vida dels europeus seria sens dubte eliminar un terç de la seua població i al 88% dels seus polítics, en especial els ineptes, els corruptes i aquells que sempre volen ficar els bastonets en bol alié. Que si drets humans, que si democràcia, que si manifestacions, que si llibertat d’informació. Al meu país no volem res de tot això. Al meu país no necessitem periòdics, ni canals que manipulen opinions mirant cap a un costat o somrient cap a l’altre, tampoc no necessitem anar a ficar paper en urna cada quatre anys i després als bars a dir que si l’esquerra, que si la dreta quan demostrat està que qualsevol poma molt de temps en cistella es podreix i es fa corrupta com peix mort al sol. No necessitem experimentar la gran llibertat que els dóna a estúpids adolescents, triar entre tres botelles d’aigua de la mateixa marca, una amb sabor de taronja, una altra amb sabor de llima, i una altra sense sabor de res i per tant de preu més elevat que les anteriors. No necessitem el joc de falses il·lusions de canvi, quan les grans decisions econòmiques que condicionen la resta es prenen en reunions i fòrums manejats per interessos de corporacions multinacionals i dictadures dels mercats, que molt poc tenen a veure amb els titelles que ixen diàriament en les pantalles.

Nosaltres els xinesos som pragmàtics, eduquem una classe dirigent i ells s’encarreguen de governar el país per a proporcionar-nos el que la resta de la població desitgem, desenvolupament econòmic i cotxes ràpids. Queda molt bé anar amb bici i dir un que és ecologista i verd, més que l’herba i tot. Però és que els que van amb bici van amb bici i prenen aqueixa decisió perquè no tenen per a cotxe. També anhelem pantalles grans com a parets, fines com paper de fumar.

Així que sóc un home llop xangainés, un home llop que tot i que encara no, amb l’arribada de la pròxima lluna plena succeirà que em transformaré. Un home llop xangainés que estima el seu país i afegiré que em toca molt els peus, el perquè en aquest llibre, sent jo el protagonista, sent jo de Xangai, groguencament xinés, la cita d’entrada haja de ser d’un diàleg, d’un personatge, d’una sèrie de dibuixos d’aquells del Japó, que es venen com els orientals cultes, refinats i llests mentre que sembla que la resta dels asiàtics ens dediquem a la manufactura d’imitació, durant tota la nostra vida a agranar excrements de gallina i menjar arròs blanc bullit.

Com a bon xinés odie el Japó, totes les seues illes, tot el que representen, i tots i cadascun dels japonesos, que són només una subraça de la xinesa que en viure en una illa es van creure els emperadors del món i Amèrica va haver de parar-los els peus amb dues bombes, després van rebre molts diners de Mr. Marshall, i ara fabriquen tecnologia, inventen dibuixos en què a les xiquetes se’ls veuen les braguetes, i creen tendències i modes rares amb què alimenten les seues ments inferiors, insanes i retorçudes.

No em sembla malament que a les xiquetes dels dibuixos se’ls vegen les braguetes, i no tinc res en contra d’aquells restaurants cosplay on les dones són rebudes per homes servils, vestits i actuant com a obedients majordoms. O on et serveixen jovenetes submises vestides de serventes, i et dien amo, si, amo, el meu amo,com vosté mane, amo, i després et serveixen un plat de menjar i sobre el teu plat et dibuixen un conill amb el doll del quetxup.

No tinc res contra els japos, simplement els odie. Em fan feredat, els escup a la cara el mateix que als reis, als homes que viuen de vestir hàbits, i abans no, però ara també escup sobre els pàl·lids rostres de tots i cadascun dels vampirs.

Entenc el que jo siga home llop com una circumstància, tret diferencial que per al lector a penes significa una variant entre allò mitològic i pel·liculer, quasi una anècdota en què aprofundir, i divagar sense més, sense cap inconvenient. Que per la meua banda sí que n’hi ha, i prou enrevessats, ja que si bé en principi ser home llop no té res de mal, perquè val, jo haguera preferit ser un vampir. Sí, ja ho crec. M’haguera  agradat ser un d’aquells elegants éssers alts, prims, i immaculats, un d’aquells triomfadors, personatges d’estirp que a penes semblen caminar més aviat levitar sobre el sòl movent-se amb soltesa i vapors d’Armani entre locals de la nit on alternar el romanç i els còctels de sang. Un autèntic personatge amb caixet, estrela de trilogies, septilogies, de sagues crepusculars sense fi.

Vampir, vampir, vampir. Amb o sense castell, però amb estela d´estel.

Com són de boves i badoques a vegades les rimes, veritat?

La veritat és que tenia idees, m’encantaven les capes, el món de la nit i havia llegit, l’un darrere de l’altre, un munt de llibres sobre vampirs i els seus comportaments, costums a què aportaria novetats com ara mossegar les dones en l’entrecuixa en comptes del coll que després es queda la marca, si bé igual, almenys en un lloc menys públic. Canviar-me els claus en cada mos per a no transmetre virus ni malalties. Parlar amb els laboratoris i recaptar fons per a desenvolupar una crema que permetera als vampirs eixir al carrer també pel dia sense por de desintegrar-se. Crear The Vampire International Foundation que vetlaria, lluitaria pels drets i una existència més digna per a tots els vampirs del món. Ja n’hi ha prou de persecucions, prou de comparacions amb banquers sense ànima vaig pregar a la senyoreta que em donara alguna cosa de vampir, i fins i tot li vaig proposar:

El vampir de Xangai. Això sí que era un bon títol jo podia ser el vampir de Xangai. Ho vaig sol·licitar, ho vaig sol·licitar i ho vaig tornar a demanar. Ho vaig intentar però no va poder ser. Em van dir que, que no hi havia res a fer, que com ja sabeu, sent xinés i més concretament xangainés tot el que podien oferir-me era home llop, que hauria de conformar-me i acceptar que no estava tan malament ser home llop, que a més amb el meu cos, la meua cara i aquella pinta de xinés mai no podria ser vampir perquè les víctimes no es deixarien mossegar. Quant a la meua següent petició, això d’instal·lar-me en una ciutat com Los Ángeles, o Miami i poder exercir des d’allí amb perspectiva, amb una certa projecció internacional igualment m’ho van denegar i ja de molt males maneres em van explicar que o bé treballava per a un autor xinés que adaptava històries de terror universals a la geografia, costums i noms xinesos per a consum de biblioteques escolars com a home llop, ja que mai no s’havia vist a un vampir amb caspa, o bé que me n’anara ràpid pel camí del fracàs per on havia vingut, perquè fora tenien un grapat de xinesos obedients emigrats del medi rural disposats, desitjosos d’obtindre qualsevol paper per un salari ínfim. I deia la veritat perquè fora esperaven una colla de llauradors que el màxim que havien menjat era arròs amb pésols disposats a tot per un bocí de pollastre calent.

Amb quasi quaranta, desesperat, frustrat, inestable, sabent que me la jugava i la gent amb què abans em divertia, els meus amics, amb els quals ara compare la meua vida, per a saber si és d’èxit o fracàs, i així poder saber si he d’estar feliç o trist, empleats en l’administració, en la preparació d’oposicions a l’administració, o en l’administració d’empreses sense seu física en cap lloc del món conegut, vaig recordar que havia estat preparant el meu anglés en una acadèmia d’anglés que va tancar deixant molta gent que ja havíem pagat, sense diners i sense classes. El meu anglés era bo, m’havia estat preparant durant anys per a fer d’escuder negre, en el meu cas de xinés insignificant que acompanya l’americà guapo que viu en un vaixell, en una versió de Corrupció a Miami, que es diria Xangai Vice, i aqueixa sèrie que mai no es rodarà per fallida de la productora, aqueix paper exigia anglés. Parle anglés, puc viatjar, vaig disparar amb veu ferma el meu últim cartutx esperant que tot canviara i poder ser vampir en alguna ciutat del món.

Una fitxa es va alçar de la taula i amb to d’última oferta em va proposar, vol ser home llop per a un autor d’Espanya?

-On és això?

-Deu estar per Mèxic.

Mèxic! Mèxic estava ple de tequiles, viatjaria i la frontera, la frontera amb els Estats Units d’Amèrica. Vaig acceptar a l’instant. Només calia creuar la frontera, entrar als Estats Units procurant que no et cosiren a tirs aqueixos simpàtics ianquis, patriotes d’extrema dreta que avorrits de tant centre comercial i teletenda gaudien les armes semiautomàtiques a les quals posaven noms com ara Susan, Roseline, Mary Ann i altres de xiques que un dia van creure les seues nóvies i mai no van poder tindre, i vesprada sí, vesprada no, ixen en grups a patrullar la frontera amb els seus Patrols, armament militar, botelles de bourbon i potents reflectors de llum a la caça del il·legal llavor il·legal de tots els seus mals personals, i de totes les desgràcies del gran poble ari americà.

Volia ser vampir, invitat als esdeveniments del moment, i tot i tindre milers de fans adolescents que es tornarien boges per mi que les miraria així un poc de costat, uh, i moltes d’elles es desmaiarien, s’hagueren desmaiat segur. Però no, he de ser home llop amb els ulls com a brases enceses de sang, unes dents groguenques que fan por, arpes, i tot ple de pèls, un fàstic. Ser home llop és com ser el gos de les criatures de la nit, sempre acaba despullat en un zoo a l’alba i no sap ni on està, ni perquè està despullat, ni perquè té tres o quatre gossos que el miren com si foren família. D’altra banda, el tema de les transformacions estava aconseguit i això de treballar només les nits de lluna plena era una autèntica ganga que tots hem desitjat. Vull dir tots els tios, tots hem desitjat ser home llop, vampir, o alguna cosa semblant, i el que no que s’ho mire. És la nostra naturalesa de cervell un tant més bla, infantil i somiador respecte al de la dona que generalment ha exercit pensaments més pràctics, equilibrats i assentats en la realitat, encara sort. Podríem entrar en escabrosos temes i deixar entreveure que encara que més lògics, els actes de la dona sempre han sigut menys creatius i més avorrits, podríem dir que si l’home haguera tingut les responsabilitats de la dona els humans no haguérem passat de la tercera generació. Són temes complexos, anem a aparcar-los ací per a preguntar-nos quina dona no ha somiat ser abordada per una espècie d’home llop, temut i al temps desitjat caure presa, ser presa entre els seus braços. Ja, ja, potser ara no, però i de xiqueta adolescent assaltada pel llop feroç, o el llop de Caputxeta. Vull dir pel llop apoderant-se del desig i del cos d’una adolescent fent-la dona, devorant-la, llepant-la, xuplant-la i agafant el sexe en llepades de plaer fins que el llop es quedara sense llengua com aquell dia imaginat en què sent xiquet vaig conéixer Christine, quasi li va passar al meu gos Walker.

Després ampliaré aspectes d’allò que s’ha esmentat, però és que ara entre la gent que abarrotem el comboi, apinyant-nos uns amb altres que no et pots ni portar la mà a la butxaca per a traure el mòbil, he vist entrar, no té res a veure amb Christine, una xina de boca entreoberta en llavis tan carnosos i vermells, que no és normal. Aqueixa boca no apareix ni en les pel·lícules eròtiques, ni en les de follar, ni en els anuncis de pintallavis francesos.

L’aglomeració i la maleta impedeixen que m’acoste i em refregue contra les formes del seu cos, que des d’ací només puc imaginar. Faig una mica de pressió per a intentar buscar un camí cap a aqueixos llavis espill del paradís, les portes s’obrin, i açò i la pressió i la gent em trauen a l’andana, però em gire i aconseguisc tornar a l’interior del tren que torna a moure’s mentrestant ja he tornat a localitzar carnosa una part lateral del seu coll. M’encanten els colls, mossegar colls, clavar i perforar aqueixa pell amb els claus per a entrar en aqueixa carn tendra i dolça de sang mentrestant la triada es rendeix a l’esvaïment que produeix la luxúria del plaer que la domina i esvaeix la seua voluntat entregant la totalitat del seu cos, el seu ésser i fins l’última gota de saliva i sang de desig, esvarant sense control els seus llavis inflamats de calor traspuant desig, desitjant ser penetrada en totes les formes possibles fins a oblidar el seu nom per a repetir i repetir el meu, una vegada i una altra mentrestant jo l’escoltaria pensant en una altra víctima per a al temps netejar boca amb seda blanca sense parpellejar sabent que aqueixa dona desitjarà la nit següent la meua tornada entre sons, febres de luxúria i plaer. Ah, que increïble! Sublim haguera sigut ser vampir per a poder disfrutar d’aqueix coll amb l’elegància de mirades tan profundes com hipnòtiques.

Ara sóc home llop i totes aqueixes possibilitats, els dies en què somiava ser vampir han quedat arrere. He de posar en pràctica, emprar aqueixa fórmula de saviesa que permet a la dona deslligar-se per sempre d’allò que s’ha estimat, normalment la parella, en un període que en el pitjor dels casos mai no superava les dues setmanes. La tècnica dóna resultat i consisteix a plorar fins a afartar-se durant uns dies en què a penes es fa una altra cosa que traure llàgrimes i menjar dolços i llepolies amb un pijama blau de núvols blancs o cors vermells. Mentres que es plorava amb llàgrimes, mocs i molta ràbia havia d’anar girant-se el cap racional, per a anar transformant a qui ahir era l’ideal i a qui sempre s’estimaria, en una espècie de monstre, de rebuig, d’escòria infrahumana del qual primer es potenciarien totes les característiques negatives, per a després exagerar-les i afegir-ne altres inventades, de tal forma que quan a aqueix monstre de la naturalesa se li ocorreguera tornar a telefonar, se l’atendria per educació per a penjar amb la menor excusa sense arribar a creure que alguna vegada es va acostar tan sols a un ser tan repulsiu, que tenia diàlegs d’idiota i veu vomitiva.

Aplicant aquesta tècnica, en dues setmanes, una dona quedava normalment alliberada per a poder atendre altres relacions sense la menor interferència o solapament de sentiments contraposats, mentres que al contrari, l’home corria el perill de caure amb facilitat en un procés de penosa idolatria per la dona a qui abans no estimava que de la nit al dia passava a ser una deessa inabastable en el seu venerat altar que diàriament ofrenava amb paraules dolces, falsos records de moments feliços mai no viscuts, imatges del seu cos nu entre masturbacions, al·lucinacions que el traslladaven a dies futurs novament al costat de la seua companya ideal, deessa terrenal, suprema felicitat, estimada.

Estic començant a idolatrar i he de menysprear, menysprear tots els vampirs. Fer com una dona fa quan li resulta convenient. Menysprear, anul·lar. Aparte el dubte sobre el funcionament de la tècnica si no és executada amb un d’aqueixos pijames especials i menyspreu, menyspreu a tots els vampirs, són el pitjor. Jo sóc home llop, no necessite mossegar colls, ni capes per molt elegants, per de molt pura llana, o perfecte tall. Jo sóc un home llop i nu, tirat als peus de les seues ungles pintades com gos i única religió xuplaré amb la meua llengua els seus sexes oberts.

La xina deu tindre calor perquè els seus llavis estan entreoberts, entreoberts i una mica humits vibrant vermells amb la velocitat, m’agradaria agenollar-me, beure entre les seues cames, exquisida benedicció.

...