Rei Negre ben dotat s’oferix per a satisfer Líbia

Rei Negre ben dotat s’oferix per a satisfer Líbia.

- Et canvie Idris Al-Senussi, un rei per un dictador?

- Si el Gadafi ja té un fill que vol ser rei!

Cada dia entenc més que no comprenc res. Ara resulta que si em vuig prostituir, activitat lícita a l´estat espanyol, puc fer-ho, però no podré anunciar els més de 25 centímetres que agafa el meu penis, i tant com m’agrada menjar merda alhora que m’ho fan, que em follen per cul. Diuen que este tipus d’anuncis en periòdics i per descomptat Internet han de quedar prohibits. 

En este mateix dia memorable, 22 de març de 2011 s’afirma per vegada milió que les tropes que han anat a posar pau en Líbia, de cap forma estan allí per a derrocar un dictador. Què eixa no és la seua funció. I jo em pregunte llavors, qual és la seua labor. Jo creia que Gadafi era un bastard genocida i que igual que a un maltractador de sa casa ha de tirar-se a un dictador del seu comandament. 

Però està vist que no entenc res. Potser Idris Al-Senussi el nomenat hereu, rei negre disposat a ocupar el tron de Líbia, sempre pel bé del poble, m’ho poguera explicar però gràcies, preferisc seguir en la meua ignorància.

Entrevista a Gandia TV

Amics i amigues, ací vos deixe una entrevista que em van fer a Gandia TV. Recordeu que tenim molt ràpid la presentació del llibre en la Fnac València (5 d'abril) i en el Pati Meravelles de Madrid (7 d'abril). Ens mosseguem prompte!

Thriller 2011

Vaig entrar en l’autobús i vaig escoltar amb claredat a la ràdio del conductor:
El núvol de contaminació a arribat a Tòquio.

Si Michael Jackson isquera del taüt d’or on es van posar els seus restes i haguera de tornar a gravar un vídeo com aquell que en el 84 va impactar al món, amb tots eixos zombies ballant en un cementeri.
Hui podria situar l’epicentre del terror a Tòquio, Trípoli, o Nova York. A Japó un terror silenciós que per molt lluny que estiga a tots ens amenaça invisible i nuclear, a Trípoli un il•luminat i el seu fill massacrant a un poble oprimit, i a Nova York, on les Nacions Unides es reunixen en este cas per a dir l’OMS que no hi ha risc per a la salut per fugues radioactives al Japó, i el Consell de Seguretat per a mirar un altre lloc i permetre que la força de les armes assassine qualsevol aire de llibertat. Que trist i terrorífic panorama per un costat un dictador i les armes com a exemple mundial que altres imitaran, per l’altre un desenrotllament que a la mínima pot estarllar rebentant-nos en la cara. Açò si que és terror.

El lladre dels diners de les monges vaig ser jo

He sigut jo, però no se’l digueu a ningú. Sempre he tingut una especial atracció pels convents, per les verges, i per les bosses de bitllets. Així que em vaig acostar i mentres la majoria de les monges feien missa vaig enganxar una novícia que només es volia dedicar a resar i abans de trencar l’alba ja la tenia presa a dos fustes que formaven una creu invertida. Al tindre cap baix el faldó dels seus hàbits grisos i la gravetat van deixar al descobert les seues entrecuixes tremoloses de cuixes rosats. Ferquè el meu olfacte al seu sexe i era de mel calent vaig esgarrar la randa que cobria l’entrada de llavis salmó, i amb la meua gran llengua d’home-llop vaig xuplar i vaig xuplar fins a sentir gemecar a la verge invertida a què vaig penetrar sense pietat alhora que sense donar-me compte, perquè feia ja hores que no menjava, les meues gola també es clavaven en ella esgarrant-la, menjant-li la carn salada del seu peu esquerre. Així la vaig deixar, dona i sense carn en el peu.

Estava aclarint i olia a diners, a molts diners. Bitllets de 500, molts bitllets de tinta domicili, la que millor ol. Així que mentres resaven vaig enganxar la bossa d’una arpada i me la vaig portar. Ja transformat novament en home vaig poder veure que els bitllets no eren morats si no negres, i que eixos diners negres que ara en la tele deien venia de vendes d’olis i enquadernacions havia sigut tocat per banquers i polítics de la regió. Que no eren 400 mil, si no més d’un milió, que els diners destintava mentida, frau a Hisenda i corrupció, que mai han sigut bancs els convents, mai les monges innocents, i el que roba a un ladrón tiene mil años de perdón.

Por a la llibertat

Hui, i amb molt de gust, he adquirit una nova fòbia, es pot dir llavors que sóc filofòbic? Potser sí, potser no. El cas és que les fòbies són les meues amigues perquè restringixen els meus moviments i camps d’actuació. Fòbies al treball, a la responsabilitat, a eixir de casa, als rellotges. Eixos instruments inventats pels dimonis del mal per a mesurar el temps. Sants blancs i celests! Com es pot mesurar el temps? El cas és que jo no volia parlar-vos de res d’açò, si no de la meua nova fòbia. Elouterofòbia, o dita més clar i en la seua definició, persistent, anormal i injustificada por a la llibertat. Esta fòbia és una de les millors tant individual com social  perquè comporta altres paral•leles, com la por de la presa de decisions, a l’acció, a la novetat i preferim el vell carceller, que a camps oberts on desenrotllar-nos i treballar. Serà esta elouterofòbia, la fòbia més important que afecta el poble valencià? Ai, però és tan dolç la malaltia!

Setmana de cacera

Li estic agafant el gust a açò de les presentacions. Quan vaig i conte per què volia ser vampir però em va tocar ser home llop perquè alguna cosa calia fer, o com em vaig barallar per l'amor de la meua veïna amb el meu gos Woody, el qual mai de la vida es va recuperar d'aquell terrible colp emocional, la gent es confia i en aqueix moment...................................................... ZAS! Ja són meus.

Aquesta setmana estaré presentant la història de la meua vida per partida doble:

Dijous 10 de març a les 20:00h, Cafè Lisboa,Pl. Dr. Collado, 9 - Ciutat Vella. (Més indicacions al nostre Déu)

Divendres 11 març a les 20:00h, Slaughterhouse.
c/Denia, 22 – Russafa. (Més indicacions al nostre Déu)

Allí vos trobe!

Woody després de deixar-ho amb la meua veïna Christine

Ara els neumàtics

Les idees salvadores del govern amb rècord de desocupació.

Pneumàtics

Treballe, pague impostos molts i, no és que estiga col·locat a dit, estic com a treballador autònom, així que també pague la quota mensual d’autònoms. Però és que també pague la televisió autonòmica valenciana on més que divulgar, s’oculta la veritat. També pague als que tenen plantats taronges i oliveres, també pague les subvencions al cine espanyol, les subvencions per a que instal·len plaques solars, pague els forats dels bancs, un palau de congressos en cada poble, pague a Vodafone d’una banda i les prejubilacions de Telefónica per l´altra, pague el carbó perquè els miners puguen continuar treballant en el carbó, pague als pesquers  perquè puguen continuar pescant, vaig posar diners perquè aquells que fa uns mesos compraren un cotxe els isquera més barat, i ara diuen per a estalviar energia i ja de pas donar negoci als tallers, es comenta, el govern està estudiant en suvbencionar el canvi de pneumàtics. Així que part dels meus diners anirà a parar a un exconstructor perquè el canvi de rodes li isca més barat. Maleïts inútils, cal invertir en futur no en rodes que el mateix que els cotxes, majoritàriament estan fabricades fora. Però ja ficats em pregunte per que el govern no suvbenciona també els hotels per hores per a practicar sexe i, disculpen el meu llenguatge, així deixa de donar pel cul i follem tots un poc més.

"Vive la France!", "Vive la République!", “Vive la Résistance!”

Indigneu-vos!

Ara que resulta que Wall Street està recuperada i els comptes dels bancs de nou fresques i sanejades perquè les grans multinacionals puguen fer amb nosaltres el que disposen. Ara que està prohibit fumar en els bars i circular a més de 110 km/hora, ara que s’ha aconseguit allargar la joventut fins als 35 i l’estat del benestar supera nivells mai aconseguits, perquè així ho diuen els índexs quasi ningú treballa, ara que les grans cadenes de comunicació es van unint en un sol puny per a evitar-nos haver de ser molestats amb opinions diverses, ara que el President del Món és un negre Premi de la Pau, ara que el fundador de Wikilist pot ser confinat en Guantánamo, ara que els fills i germans dels dictadors d’esquerres i els dictadors de dretes han aprés l’ofici dels seus pares i com a antics ferrers volen continuar la bonica tradició de dictar, i més important, ara que Naomi Campbell ha trobat el Nord del seu cor i casat amb un empresari de la construcció rus hipermega-ultramilionari a què a hores d’ara encara no ha llançat al cap un d’eixos telèfons reblades de diamants, ara que ve el bon temps ve un francés tocacollons i basant-se en els seus batalletes, que si va lluitar contra els nazis, que si va escapar de dos camps de concentració, que si va ser un dels redactors de la Carta Universal dels Drets Humans, que si va participar en descolonitzacions, i va defendre causes d’ètnies i pobles oprimits, el senyor Stephane, Stephane Hessel, als seus més de 90 anys, en compte de morir-se va i escriu un pamflet Indignez-vous! Que més o menys clama a buscar una causa per a la indignació, per a estar en desacord, per a apuntalar una explosió social, i entre altres diu “Desig que trobeu un motiu d’indignació. Això no té preu. Perquè quan ens indignem, ens convertim en militants, ens sentim compromesos i llavors la nostra força és irresistible”. “En este món, diu Hessel, hi ha coses insuportables” i jo em pregunte és què pot tindre algú, és què pot tindre potser vosté per molt que rebusque, algun motiu, encara que siga mínim per a la indignació?